Prefaci: m'apassiona la crítica i la discussió, com a
motor per avançar, no com a fre en el camí.
Ahir, 10 de març de 2012, es constituïa l’Assemblea
Nacional Catalana en un acte històric al Palau Sant Jordi. L’acte que pretenia
ser multitudinari, es va quedar una mica curt de gent, però coneixent la
cautela dels catalans 5.000 persones són moltes persones. És curiós que fent
una ullada general es notava una edat mitjana sobre els 55 anys, amb poca
presència de gent jove i un sexe mitjà clarament masculí. És veritat que
l'organització va prohibir entrar nens a la sala de nens menors de 12 anys,
detall poc conciliador amb la vida familiar i que, de ben segur, hagués portat
un ambient més festiu a la reunió, tot i que cal dir que oferia un servei de
tutelatge per las nens entre 7 i 12 anys fora de la sala.
En llenguatge facebookià,
no em va agradar que l'organització inicialment no deixés barrejar socis amb no
socis a les grades i tots aquells moments incòmodes que el sentit comú va ajudar
a resoldre. Tampoc em va agradar la decisió de no deixar entrar nens a la sala.
En canvi em va agradar l'actuació de la coral Poble que Canta, per la tria de les peces i
per ser un cor popular que crec que s'adeia molt a un acte com el d'ahir. També
em van agradar els actors que conduïen l’acte i el seu guió fins i tot en els
errors, que també van funcionar com a moments despertador enmig de la feixuga
aprovació d’esmenes. No em va agradar la presentació que es veia en la
pantalla, poc acurada, amb poc disseny, amb lletres que no es podien llegir des
de les grades. Em va agradar l’excitant discurs que Sergi López va
fer amb un in crescendo fantàstic, malgrat que en arribar a la culminació amb
la proclamació de l'ANC, va tenir un petit error i en fer broma ens va deixar amb una sensació de coitus interruptus una mica
desconcertant. Em va agradar la lectura de frases de diversa gent parlant de la
independència i sobretot l’emissió per pantalla gran del discurs de Pau Casals
al principi de tot! No em van agradar els discursos llargs i carregosos dels
representants escollits, que van aprofitar el moment micròfon per fer un sermó
o un míting, segons qui. Em va agradar que el públic cridés que volien una dona
com a representant per signar l'acta, però no em va agradar que només en fos
una de quatre ni que l’organització no hi hagués pensat abans, deixant la Muriel Casals en una
posició de "salvada pel comodí del públic!" que no crec que es
mereixi, ni ella ni totes les dones presents. No em va agradar el final de
l'acte, llarg i mal travat, amb unes actuacions de dubtosa qualitat i
representació mentre la gent anava desfilant cap a dinar, a una hora que els estómacs
col·lectius ja eren massa àcids. Em va agradar que hi hagués moviment al
Twitter i aconseguíssim un dels Trending Topics mundials. Em va agradar cantar
els Segadors al costat del meu home i del meu pare, a ple pulmó, molt
emocionats. I sobretot em va agradar ser-hi i compartir aquelles hores amb un
munt de gent molt diversa que a partir d'ara farem de motor de l'entitat i del
procés irreversible cap a la
Independència on, no en dubteu, ja estem immersos. Un
catalitzador és un element que ajuda a accelerar aquest tipus de processos i
això és el que som.
I què li canviaria jo a l'ANC? Doncs li canviaria la imatge, amb un departament de comunicació i màrqueting potent, disciplines que en el nostre país ressalten per la seva qualitat. Un bon logo, una bona comunicació per mitjans convencionals i sobretot a les xarxes, tant interna com externa. I que les accions internes i externes tinguessin en compte aquest tipus de mobilització, que està canviant el món, com la prioritària si volem que els joves s'hi afegeixin. M’agradaria veure enginy a l’hora de fer noves accions i no tanta repetició d’esquemes que, fins ara, han tingut un èxit dubtós. I em sap greu que en el full de ruta aquests aspectes s’hi vegin poc representats, amb unes accions principals que veig lluny d’animar massa joves a l’acció. I crec que els joves són imprescindibles i que n’hi han i són actius, només cal fer-los-hi un lloc enmig de tanta nostàlgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada