Santuari del braç alçat

Aquest és el nostre santuari dedicat al braç alçat. Tot va començar per atzar, quan diverses figures que alçaven el braç van anar a parar juntes en una estanteria. Algú se'n va adonar i ara s'anomena el prestatge de la revolució. De fet volia ensenyar-vos la figura d'El més petit, que m'encanta i avui és el seu dia. La resta són Sant Joan Baptista, l'enxaneta de la Jove de Sitges i el nen Jesús que seu sobre la falda de la Mare de Déu del Vinyet. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...

Avui he fet vaga. Com ja és habitual en les dues últimes jornades de vaga general, des de bon matí que em justifico i intento explicar per què faig vaga i, evidentment, per què crec que tothom n'hauria de fer.

No, no estic segura de que la vaga serveixi de res a nivell material, més enllà de fer abaixar una mica la producció i crear caos sobretot a les ciutats i transports. Però no és aquest tipus de rendiment el que em porta a sumar-me a la iniciativa. Per mi és una qüestió sentimental, de dignitat personal i  sobretot comunitària. Serveix per prendre consciència del que fem cada dia, del que donem a canvi del sou. I no és poca cosa, creieu-me. I per a mi, si un altre dóna el sou d'un dia per a mi, no hi ha cap motiu de no fer-ho jo per a ell i per a tots, els meus i els altres.

Un altre dels temes que em fan pudor de socarrim és aquesta aversió cap als sindicats. En sé poca cosa jo dels sindicats, com la majoria. I el que en sé no m'entusiasma però tampoc em deixa indiferent. Coneixo gent que està en sindicats i/o en comitès d'empresa i tots són gent molt compromesa amb la comunitat. No n'hi ha ni un dels que coneixo que ho faci per treure'n rendiment personal, com asseguren a tort i a dret per la radio i la tele. Amb això no vull dir que no existeixin, vull dir que no ho puc comprovar. Però m'estranya tanta uniformitat en l'opinió i molt em temo que és un missatge que ve des d'algun dels fils del poder i que cala en la societat en l'apartat de: "veieu? aquests també són corruptes i usen el poder per enriquir-se". I com que em fa pudor de socarrim doncs tendeixo a pensar cap a l'altre sentit. No m'encanten els sindicats, però tampoc els indignats i no em feu triar...

Un dels arguments que proclama la gent és que no es poden permetre un dia de sou. Bé, la gent que realment no arriba a final de mes i no pot comprar menjar està completament fora de tot judici. Però la gran majoria no ens ho podem permetre però ens podem permetre un cap de setmana d'esquí o tants d'altres entreteniments. És una manera de viure, perquè la realitat no em faci moralment mal, creo tot un parc d'atraccions a la meva vida que m'assegura que a curt termini sóc feliç. Els que són d'aquesta mena, que crec que són la majoria, són els més violents a l'hora de fer consignes contra la vaga. Jo crec que en realitat saben que no tenen raó i el sentiment de culpa de no estar col·laborant amb la comunitat que està lluitant també per ells, els fa revelar-se i donar arguments més propers a la dreta i als poderosos que a simples treballadors. Aquest és per exemple que el nostre país no es pot permetre una vaga general. Però en canvi es pot permetre un exèrcit "full equip" o uns rics que s'escapoleixen dels impostos?

Personalment crec que tenim un problema en l'educació democràtica. No som demòcrates, encara, i no creiem en l'estat del benestar. Sense aquesta conclusió no s'entén com la gent paguem factures sense IVA, treballem en negre o paguem perquè altres hi treballin, estafem el que podem a hisenda o no paguem els transports públics o els discs, sèries i pel·lícules que ens baixem d'internet. I no, no crec que aquests comportaments siguin els únics responsables de la crisi del sistema, però en són els instigadors, en són la base, en són l'arrel. Quan un polític estafa, la societat ho "comprèn", perquè qualsevol en el seu lloc ho faria o estaria temptat de fer-ho. I així no anem enlloc.

Jo ja he començat. Pago discs, no pago en negre i declaro tot el que guanyo per pagar el que em toca. Digueu-me tonta i sereu còmplices del malfuncionament del sistema.

Sóc més pobra que abans, però molt més digne. I per mi la dignitat és una qüestió de supervivència.