Fa mig any que formo part del Secretariat Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana. Aquest mig any ha estat molt intens i la societat ens ha acceptat força bé, a nosaltres i sobretot les nostres propostes. És molt difícil, creieu-me, estar en una organització transversal. Contínuament has de fer l'esforç de posar-te en el lloc dels de l'altra banda, dels que vols convèncer, sense oblidar qui ets, qui són els teus i qui t'ha portat fins aquí.
Començo aquest article presentant els meus antecedents. No he participat mai de cap organització política. Sóc votant d'Esquerra Republicana, tot i que de vegades a contracor. També sóc votant de les CUPs des de que en tinc oportunitat. Potser a algú li pot semblar paradoxal, però a mi em sembla indicatiu i crec que fins i tot comú aquest recorregut.
Durant aquest mig any hem estat treballant colze a colze amb gent molt diversa, amb dificultats a l'hora de prendre decisions i amb molt d'esforç i cintura per aconseguir tenir una veu clara i un discurs unitari. No hem tingut molt de temps per demostrar gran cosa, però sembla que de moment ens n'hem sortit bastant bé.
En el camí cap a l'estat propi ens esperen moltes ofensives espanyolistes. Crec que la nostra societat ja està molt madura i tenim el debat molt avançat com per caure-hi. Tenim clar que la independència no és un procés contra els espanyols, és per als catalans. Per això a mi m'afecten molt poc les maniobres que fan a Madrid, i m'ensumo que és un sentiment generalitzat.
Però volia parlar d'una cosa que em preocupa. Durant la campanya per l'11 de setembre vaig intuir que hi havia gent que boicotejava les campanyes de l'ANC culpant-les de tenir un discurs fluix, i acusant a tot el Secretariat Nacional de no treballar per la independència i respondre a pressions polítiques i manipulacions. No eren molta gent, i això es va poder veure en el gran suport aconseguit finalment, però suficient per crear malestar entre nosaltres i amb l'entorn. Tots els que havíem treballat per la campanya ho havíem fet desinteressadament i tenint com a objectiu principal la independència i com a objectiu secundari aconseguir mobilitzar el màxim número de persones en una convocatòria que havia de tenir per sobre de tot un missatge positiu. Potser no va ser per la campanya, o no només, però els objectius es van complir. Deixeu-me dir en aquest punt que és clar que l'11 de setembre no hauria sigut com va ser si no hagués
estat per la conjuntura, pels molts suports aconseguits i la
generositat immensa de molts agents i l'interès de molts d'altres.
Les crítiques sobre el baix to de l'assemblea han continuat. Ara ja estem esperant unes eleccions anticipades i tothom comença a agafar lloc traient colzes. Quedi clar, tothom menys l'assemblea, que no s'hi presentarà mai per ordre expressa de l'assemblea general de socis. Així que cal anar molt alerta a no deixar-nos emportar per les pressions i està bé que tothom vetlli perquè a l'assemblea no l'hi passi, però a la vegada cadascun de nosaltres en cada discurs i cada crítica hem de vigilar si ens estan manipulant o simplement a qui estem afavorint amb la nostra posició. Sempre que personalment caic en aquest forat d'on és difícil sortir amb una resposta clara en surto fixant l'objectiu. Què volem? Com ho podem aconseguir? Doncs endavant!
Entre tots els catalans vam crear el meravellós 11s2012 i el president del nostre país, de Convergència Democràtica de Catalunya, ha respost, com mai un president ho havia fet, a la crida del poble. Que segur que li va bé i per això ho fa? Segur. Que això treu mèrit al procés? No pas, el millor és que el poble i les institucions caminem plegades, tindrem molta més força.
Ara, això treu una mica d'èpica a la revolució, és cert. Que les medalles se les posarà un poderós i deixarà les escorrialles pel poble, segurament. Però, no ens enganyem, sense ell aquestes medalles tindrien molt poca possibilitat d'existir i ell accepta per part nostra un risc personal que d'alguna manera se li ha de reconèixer. Ja fa molts anys que hi ha independentistes provant fórmules diverses per convèncer la gent i els resultats mai han estat tan positius ni el procés tan avançat com ara.
Arribats aquí, faig una crida a tots els independentistes que creguin que el camí és un altre o que la seva trajectòria no els hi permet unir-se a un moviment transversal com a col·lectiu. Treballeu com heu fet fins ara per la independència del nostre país, amb tots els matisos que vulgueu donar-li. Presenteu-vos a les eleccions amb propostes noves i engrescadores d'un país millor, i, sobretot, voteu que SÍ a la independència en el referèndum fent-ne campanya entre el vostres.
Però, si us plau, eviteu les campanyes en contra d'un moviment social que persegueix un sol objectiu, la independència, i que s'ha de casar amb tothom i amb ningú a la vegada. Entenc que no és el vostre projecte, que no el podeu acompanyar totalment, però és un dels moviments més important de la nostra història i l'únic que en aquests moments és capaç de provocar els esdeveniments cap l'objectiu compartit de la independència. No en serà l'únic responsable, ben segur, però sí un protagonista important. Recordeu que les batalles partidistes en les campanyes electorals ja no estan de moda, formen part del sistema dolent de la política, així que viviu i deixeu viure. No creeu enemics virtuals!
Avui un oient de la Cataluna Ràdio feia una reflexió que he trobat del tot encertada. La gent s'està apuntant al carro de la independència perquè és un projecte nou, esperançador. Tots sabem que el procés serà difícil i que durant uns anys potser serà dur, però tenim la il·lusió de que al final sigui un país on s'hi visqui millor.
Personalment ara estic lluitant per l'estat propi, la independència de Catalunya. Quan l'haguem aconseguit no pararé fins aconseguir que aquest país sigui millor i més just. Aquesta és la via de l'assemblea que hem agafat molts catalans i que, almenys de moment, té molt d'èxit.
Visca Catalunya Lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada