Sí, sempre sentim que difícil és viure, però i morir? Vivim en una societat on acceptem l’avort de fetus malformats o que es preveu tindran una vida complicada, però en canvi no acceptem la mort d’un vell que ja ha viscut tot el que havia de viure. El mantenim en vida només per la por d’enfrontar-nos a la mort. Una mort, que de ben segur ja és en ells d’alguna manera. No ho jutjo. Segurament jo faria el mateix. Només ho constato. I veus la iaia allà, demanant-te morir perquè ella no pot, pregant a Jesús que se l’emporti aviat. Fins i tot li veus l'alegria als ulls quan alguna infecció li trasbalsa la quietud, pensant que potser ja s'acaba. Però nosaltres, tots, li donem antibiòtics fins que revifa, li donem menjar líquid per l’estómac perquè no es mori de gana ni de set... quines maneres més de morir hi ha? Només acceptem la mort si es para el cor. Però el cor és un òrgan que bombeja sang, igual que el cervell quan demana de menjar i la boca s’obre. És una disfunció més. Si volguéssim també podríem posar un marcapassos o un cor artificial o què sé jo quantes coses més es poden fer davant un cor que no funciona. Perquè tenim aquesta idea moral de que un es mor i és acceptable només si deixa de bategar-li el cor? No si deixa de conèixer les persones, si deixa de menjar, orinar o fer caca? Crec que hauríem de reflexionar-hi tots plegats.
Potser avui tens sort, la mort ha sortit a caçar i potser no voldrà anar-se'n de buit a casa.
Un petó
Eulàlia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada