Bé, primer de tot dir-vos que la panerola no va morir amb l'àcid bòric ni amb les trampes ecològiques que vaig muntar. Al final neteja a fons, insecticida i trampes específiques posades per tot arreu. De moment no n'hem tornat a veure cap més.
Torno a estar malalta. Aquesta vegada per un "quist sacre" que no deixa de ser un gra al cul de dimensions descomunals. Sí, això mateix, tinc el cul com un mandril. Però després de la gràcia que fa us dic: no ho volgueu mai per vosaltres. No puc seure. Sembla senzill, però no ho és tant. Com menjo? Com faig les necessitats? Com vaig a treballar? Perquè a casa em vaig estirant aquí i allà, com si fos la "maja desnuda" amb roba actual, però a la feina... No és fàcil, creieu-me. De moment m'estic a casa. Primer m'ha de passar la febre. Suposo que amb l'antibiòtic acabarem matant el gra. I després he d'anar a ensenyar el cul a un cirirgià perquè valori si m'obre el granet o no.
Escric tot això per fer-ho públic. Quan ho he explicat a la gent resulta que tothom o n'ha tingut o coneix algú que... però jo no ho havia sentit mai. Així que lo normal és que la gent ho pateixi en silenci. I creieu-me, no és fàcil, perquè si m'assec malament em fa tant de mal que em cauen les llàgrimes! Com podria no fer-ho públic?
Científicament és una infecció al costat de l'os sacre (la rabadilla, aquell os que fa tan de mal quan caiem de cul a terra) i no té altra solució que esperar que surti cap enfora i operar-lo o esperar que els antibiòtics matin la infecció i disminueixi (solució momentània perquè sempre torna a aparèixer al cap d'un temps). Així que em trobo a casa, més o menys bé, però amb un gra al cul que no em deixa seure.
Espero que no us hagi escandalitzat amb aquest escrit. Sé que és un tema escabrós, així que m'abstinc de publicar alguna fotografia il·lustrativa. Necessitava cridar-ho als quatre vents!
Us explicaré el final de la història quan el sapigui.
Un petó.
Torno a estar malalta. Aquesta vegada per un "quist sacre" que no deixa de ser un gra al cul de dimensions descomunals. Sí, això mateix, tinc el cul com un mandril. Però després de la gràcia que fa us dic: no ho volgueu mai per vosaltres. No puc seure. Sembla senzill, però no ho és tant. Com menjo? Com faig les necessitats? Com vaig a treballar? Perquè a casa em vaig estirant aquí i allà, com si fos la "maja desnuda" amb roba actual, però a la feina... No és fàcil, creieu-me. De moment m'estic a casa. Primer m'ha de passar la febre. Suposo que amb l'antibiòtic acabarem matant el gra. I després he d'anar a ensenyar el cul a un cirirgià perquè valori si m'obre el granet o no.
Escric tot això per fer-ho públic. Quan ho he explicat a la gent resulta que tothom o n'ha tingut o coneix algú que... però jo no ho havia sentit mai. Així que lo normal és que la gent ho pateixi en silenci. I creieu-me, no és fàcil, perquè si m'assec malament em fa tant de mal que em cauen les llàgrimes! Com podria no fer-ho públic?
Científicament és una infecció al costat de l'os sacre (la rabadilla, aquell os que fa tan de mal quan caiem de cul a terra) i no té altra solució que esperar que surti cap enfora i operar-lo o esperar que els antibiòtics matin la infecció i disminueixi (solució momentània perquè sempre torna a aparèixer al cap d'un temps). Així que em trobo a casa, més o menys bé, però amb un gra al cul que no em deixa seure.
Espero que no us hagi escandalitzat amb aquest escrit. Sé que és un tema escabrós, així que m'abstinc de publicar alguna fotografia il·lustrativa. Necessitava cridar-ho als quatre vents!
Us explicaré el final de la història quan el sapigui.
Un petó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada