Arriba la Pasqua, flairosa i ufana,
Caramelles canten sa eterna cançó:
cançó de la terra, cançó catalana,
la cançó que canta sempre l’aimador.
Oblida i escolta’ns, el cant és comú,
cantem nostre mar, cantem nostra prada,
cantem plens de goig a la nostra fada,
cantem tos encisos, et cantem a tu.
Nineta encisera, de daurat cabell,
de mirada clara com la llum dels cels,
Què esperes amb ànsia mirant els estels?
Oh, visió magnífica o curt moment bell!
De color de Rosa; d’olor de clavell,
de pell satinada, de formosa mà,
de rumoreig d’ales, de batec d’ocell,
gràcia perfumada com el lliri blanc.
Ton record és gràcil ta visió recent.
Oh nina bufona de joiós mirar,
t’allunyes un xic, fuges del pensament,
mes el cor et busca, és fàcil recordar...
Cantant es fa de dia, el cantor s’ha perdut,
amor que somnies que un jorn ja vindrà.
Caramelles fugen, el dia ja és clar,
la nit ja s’allunya, l’encís s’ha romput.
Felip Font i Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada