digues baix el meu nom...

Encara que amb alguns altibaixos propis d’aquesta època de l’any, ja he començat a asserenar-me. Gràcies als que m’aguanteu el rotllo de la meva crisi, sempre passatgera (si és sempre, pot ser passatgera? potser seria millor dir estacional?). Tinc pocs amics, però avui un d’ells m’ha enviat un missatge que m’ha fet adonar de lo molt important que és sentir-se a prop d’algú, que saps que hi és... Moltes vegades penso que us hauria de dedicar més temps, que ens hauríem de veure més... però la veritat és que quan estàs a prop d’algú no hi ha distàncies que valguin. És millor no estar pressionat ni pressionar (;D) i deixar que la vida faci el seu camí. Encara que sembli que ens separa no ho fa mai, perquè tenim la certesa d’estar a dos passes.
Un petó a tots i gràcies per existir.

(a la foto la Tecla i el Martí pintats de ... pirates?)