La vida està plena de incògnites. Jo cada dia em pregunto perquè m'estimo alguns dels cretins que em passen pel costat. És cert. M'estimo alguns cretins (en aquest cas homes, però desitjaria que no tingui valor estadísitic). I me'ls estimo com si els hagués parit. Com si els hi hagués d'aguantar les impertinències per algun imperatiu natural. I és clar, a ningú li agrada estar al costat d 'un cretí. És dur, us ho asseguro. Segurament penso que en realitat els cretins tenen un fons bo, el qual està empresonat per aquest maquillatge cretí, però que jo el sé entreveure. Això ho penso de vegades, però aviat em desperto i els veig altra vegada com el que són. No som el que som en el fons, som el que els altres veuen en nosaltres.
De totes maneres, cretí meu, jo mai t'escopiré a la closca, per molt pelada que la tinguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada